La primera setmana de setembre 2015 ens desplacem al Pirineu Aragonès, per localitzar zones de tràfec del trencalòs (Gypaetus barbatus), el rapinyaire més gran d’Europa i l’única au osteòfag del món.
Després de buscar informació dels millors llocs per veure les aus, ens vam decidir per acampar a la població d’Ainsa (Huesca), camping Peña Montañesa.
Durant tota la setmana ens desplacem per diferents punts de la part més oriental del Parc d’Ordesa, tant dins com fora dels límits del parc, així com amb límit amb França.
El temps que ens va acompanyar va ser molt variant, des de dies assolellats amb nits molt plujoses, fins dies amb una boira que no deixava veure a 5 metres. Tot i així les nostres ganes eren tantes que en cap moment va ser un element que ens va limitar les sortides al camp. 
El primer dia ens desplacem per la zona coneguda com El Cañón de Aisclo, la ruta anava per la vora del riu, on vam poder observar quantitat de faigs centenaris, algunes d’elles amb més de 300 anys. Veient l’ermita de sant Úrbez i la Vall de Vió. Realitzem diverses rutes per aquesta zona, gaudint de la quantitat d’aigua que porten els barrancs i les impressionants parets i boscos, gaudint del vol de diversos voltors (Gyps fulvus) i milopa (Neophron percnopterus), així com altres petites aus i un parell de corbs (Corvus corax). 
Amb la frustració de no veure cap trencalòs, l’endemà ens diriguimos als coneguts Miradors de Revilla, passant prop de la població de Tella on es localitza la cova dels Óssos carvernicoles. Des alli vam arribar als miradors de Revilla, un passeig de 30 minuts des de l’aparcament fins al mirador. La presència de la gent en aquests miradors molt abundants intentant veure el trencalòs. Un cop allà i sobre les muntanyes properes comencem a veure, al lluny, un parell de trencalòs, uns puntets al cel, l’emoció increïble per fi veiem a la rapinyaire més gran d’Europa. 
Les persones alli present i de diferents parts d’Espanya a més d’anglesos i alemanys, tots bojos per aconseguir el millor lloc al mirador. Al moment es posa a ploure i la gent comença a anar-se’n, mentre nosaltres no renunciem a veure algú més a prop. Al moment Lidón s’observa un trencalòs que saltant del tallat, es dirigeix cap a nosaltres, cicleando davant dels nostres prismàtics, ¡¡¡¡¡INCREIBLE¡¡¡, per fi veiem un trencalòs adult davant de nosaltres, l’emoció indescriptible, vam intentar fer-li un munt de fotos mentre es va elevant i es allunyant, cosa que vam poder aconseguir. 
Després d’una nit plovent intensament, ens aixequem amb la il·lusió de veure altres quebrantahesos encara que el temps no ens acompanyés. Aquest cop i després d’informar-nos un ornitòleg de Bilbao, que trobem en els miradors de Revilla, ens diriguimos cap a la Garganta de Escuaín, pràcticament enfront d’on vam estar el dia anterior i vèiem alguns trencalòs volant a la llunyania.
Estant parlant amb un dels guardes del parc, ens va dir que a la zona alta hi havia un menjador de trencalòs, on havien col·locat menjar fa un parell de dies i segur que podíem veure algunes rapinyaires, fins i tot ens va dir que per la zona s’acostava un àguila real. Només un impediment, hi havia una ruta ascendent de 1:30 h. 
Motxilla a l’esquena, telescopi, trípode, càmeres i cap amunt, sense mirar enrere. El camí es va fer llarg i pesat, només millorant pel magnífic paisatge, i altres aus de mida petita que anaven apareixent i desapareixent. En arribar gairebé a dalt, vam començar a veure trencalòs de diferents edats i per diferents banda, intentem localitzar el menjador però res, només al final i seguint als voltors localitzem el menjador que està al costat de la pista. 
Un cop localitzat el menjador ens dirigim a l’observatori, els guardes ens havien dit que no ens acostéssim al menjador per no molestar els rapinyaires, la pluja fa presència, refugiant-nos en l’observatori. Vam muntar el telescopi, ja que el menjador aquesta lluny i només es pot veure amb tele. Estant allà observem com van posant els trencalòs de diferents edats, agafen trossos de potes de xai traganseles sense cap problema. A més alguns després de empassar-se la pota agafen el vol amb una altra en les urpes i se’n van. 
Estant alli altres rapinyaires vam poder observar des del falcó pelegrí (Falco peregrinus), un àguila real (Aquila chrysaetos), voltor comú, Milota, corbs, fins i tot petits mamífers carnívors com la guineu (Vulpes vulpes). 
L’endemà la pluja es va fer torrencial, impossible tornar a cap lloc, aprofitant el dia per desplaçar-nos a França, tot i que la boira era impressionant, ens desplacem per diferents llogarets prenent un cafè en un bar petit però super acollidor, després a diferents pobles del Pirineu i tornar al càmping.
Ja amb tot just un parell de dies per davant, al matí següent apareix el sol i vam decidir tornar a la Garganta de Escuaín, pujar carregats com uns muls cap al menjador de trencalòs a veure si per fi no ens plovia i podíem disfrutar de les aus . Aquest cop durant la pujada vam gaudir de la quantitat de bolets, fongs, molses i líquens que apareixien pel bosc de pi negre, pi roig, matolls de boix grandíssims, ia la part més alta de la presència de cavalls i vaques.
Aquesta vegada el nombre de trencalòs havia disminuït enormement, algun exemplar volava sobre la menjadora i es deixava anar. Ens acostem al menjador, veient que no hi havia cap resta d’os ni potes de xai, el que feia que no haguessin rapinyaires necrófafas a la zona, de tant en tant alguns voltors volaven però a no aver res desapareixien.
L’últim dia ens dediquem a veure el poble d’Aínsa, la fira que hi havia i l’Eco Museu de fauna pirinenca, gestionat per la Fundació per la Conservació del Trencalòs (FCQ).
La monitora d’aquest centre ens va explicar les diferents estances del museu, ens va passar un vídeo sobre la vida als Pirineus i ens va explicar la diferència de les diferents rapinyaires, urpes, plomes, ensenyant diferents rapinyaires de Duc, Aligot aligots, milà negre, i àguiles marcenques, que per una o altra forma no han pogut ser rehabilitades per ser de nou retornades al medi natural, a causa de trets i col·lisions. Aquestes rapinyaires estan destinada a un programade cria en captivitat. 
Un viatge molt enriquidor i meravellós, per fi vam poder gaudir de la rapinyaire més gran d’Europa.
El passat 1 de juliol, membres del GER-EA es traslladarem a les inmediacions de l’aeroport de Castelló a realitzar el recompte mensual. L’objectiu, era identificar el màxim nombre d’aus rapinyaires.
El mussol marí és un rapinyaire nocturn escassa com a reproductora a la península ibèrica. Fins a la dècada dels noranta només es coneixia una reproducció segura al Delta de l’Ebre i una altra a Mallorca. Però a partir de 1993, es troba una població reproductora important en les zona de l’altiplà nord (Castella i Lleó), i altres més petites a la Rioja i Catalunya, relacionades amb grans poblacions de talp camperol (Microtus arvalis). A la Comunitat Valenciana no es posseeixen dades com reproductor però si com hivernant. Tots els anys aquest mussol provinent del nord d’europa passa els mesos hivernals a diferents zones de la província de Castelló.
Els perills que poden tenir aquests mussols a la zona, práticamente es limita a la caça, a causa que poden ser atrapades pel dia o l’alba i capvespre pels gossos de caça o mortes per tret per algun caçador desaprensiu. De la mateixa manera s’han trobat algun mussol atropellat.
És molt curiós que una espècie tan rara en aquestes latituds, aparegui any rere any per les mateixes dates, sense interrupció sense ser observada per altres ornitòlegs.
Tot i així en les mediacions del menjadores vam poder gaudir de diversos exemplars de voltor comú (
